Jo venc, jo vengui (del verb venir)

 Verb venir

Jo venc, jo venguis, tu venguis... sense accent

Els catalanoparlants que feim servir les variants jo venc o jo venguis, és a dir, amb l'arrel amb "e", ens hem trobat els darrers anys amb algunes vacil·lacions ortogràfiques. Alguns escriptors no accentuaven aquests casos, tot i que pareixia que la normativa apuntava cap a accentuar-los.

Per exemple, la Gramàtica catalana de Francesc de B. Moll (Editorial Moll, 1987), consigna aquestes formes amb accent diacrític:

Imatge Gramàtica catalana de Francesc de Borja Moll

Al llibre La llengua pròpia de les Balears: Morfosintaxi catalana (Edicions Documenta Balear, 2014) de Gabriel Seguí Trobat se'ns consignava:

VENIR: Pres. ind.: vénc (vinc); pres. subj véngui (vingui), vénguis (vinguis), etc.

D'aquesta manera, distingíem entre jo vénc (venir) i  jo venc (vendre), jo véngui (venir), jo vengui (vendre), etc.

En general, tothom s'havia avesat a posar-lo. Amb la irrupció de la nova Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC, 2016) i la desaparició de la majoria de diacrítics, també han desaparegut aquests accents.  
A partir d'ara, és preceptiu escriure jo venc o jo vengui del verb venir sense accent, és clar, aquells que no empram jo vinc o jo vingui.